Des d’avui mateix, ja ho sabeu, els Jocs Florals s’han posat en marxa… I per anar-hi fent via, us volem recordar que el dia 21 de març se celebra el Dia Internacional de la Poesia, al qual ens volem sumar des de l’Escola des d’ara mateix. Ens hi voleu acompanyar?
Volem que la nostra veu es projecti des del web i el Twitter de l’escola, en forma de poema: som-hi, REGALA’NS UN POEMA! Aconseguirem tants versos o poemes com alumnes som a l’escola? Necessitem més de 700 poemes… I tant! Aquest és el gran repte, des dels infants de l’escola petita fins a les noies i els nois de 4t d’ESO, tothom ha de tenir el seu poema. Més que mai, ara la poesia s’ha de fer sentir amb intensitat. Nous mons, llibertat, emocions, vida…
Us demanem, doncs, a tots els qui vulgueu participar-hi, que ens envieu un tuit (fent servir el hashtag #SadakoPoesia i citar @escolasadako) amb els vostres versos preferits o deixant-los com a comentari en aquesta mateixa entrada al blog.
Aquesta iniciativa és de lliure participació per a tothom: alumnes, famílies, personal de l’escola i qui s’hi vulgui afegir. Esperem les vostres aportacions!
El dia té enemics molt poderosos.
La llum té una claror que els neguiteja.
Es mouen en les ombres, com les hienes,
i tenen el seu riure carronyaire.
Claror, doncs, més claror
per vèncer sense escletxes
la crida criminal de les tenebres.
Daniel Nomen
Podries
Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en una altra llengua.
T’hauries criat
d’una altra manera.
Més bona, potser.
Potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega…
Tindries amics
i jocs d’una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries… podries…
Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d’ell
podria ser teva
Joana Raspall
Esther Palacios 2 de març 11.56
Manuel Forcano – Com el vent
Com el vent que es menja per les puntes
les banderes, així vam començar
a desestimar-nos.
I quin espectacle el nostre,
fabricant debades una esperança
rere l’altra.
D’aquests anys, sí,
queden alguns bells records,
espases que brillen
fins en les tenebres.
Però ara ho veig clar:
érem un arbre que creixia
amb destrals a les arrels.
Quantes vegades
se m’ha esborrat aquest poema
per les llàgrimes.
«Diacrític» de Mireia Calafell
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
que violent és un accent
quan no fa prou diferència
Si te sientes como una bayeta,
como una colilla,
como una cáscara,
no riegues tu tristeza,
no existe tu fracaso
(¡El fracaso es el suyo!)
el del que te usó para limpiarse
y te tiró como bayeta vieja,
el que aspiró tu energía,
te disfrutó y pisó, como a colilla usada;
el que mordió tu fruto
y tiró lo que quedó de ti,
la monda y lironda cáscara de terciopelo.
Si eres bayeta,
colilla,
o cáscara
¡siémbrate en ti!
Y vuelve a florecer en un cuadro,
en un poema,
o si cáscara,
en el manjar de un niño hambriento.
(Así hice yo.)
Gloria Fuertes
El dolor
Si plores, plora
fins que les llàgrimes se’t petrifiquin.
El dolor és una agulla a la pupil·la
injectant-te les llàgrimes
que ja has vessat.
Txema Martínez
SEXTINA PER A LA PAU MUNDIAL
Les persones es queden sens Paraules
quan observen el terror de les Armes
i mai no troben enlloc la gent Justa
que ajudi en aquesta salvatge Guerra.
El cel plora quan veu la terra Negra
pintada amb les mans de les ments Infaustes.
Mentre més vides es tornen Infaustes
els soldats no volen sentir Paraules.
Amb ulls buits i sang pintada de Negra
la seva ment obeeix a les Armes.
Quan la seva ànima perd la Guerra
es convencen: no existeix raó Justa.
Aquells que pensen de manera Justa,
pocs viuen: culpa d’idees Infaustes
creades per aquells que cerquen Guerra.
Fent un mal us de les seves Paraules
utilitzen gent com si fossin Armes.
Van construint una història Negra.
Assassins que tenen la vista Negra
ben segurs que la seva causa és Justa;
idolatren amb goig les seves Armes.
Moren amb terror persones Infaustes
perquè mai senten les seves Paraules
els éssers cruels que gaudeixen amb Guerra.
I com podran detenir aquesta Guerra
aquells que tenen una ànima Negra
si fan us d’armes i obliden Paraules?
Quan veuran que cap batalla és Justa?
Que no és bo fer les persones Infaustes
i que no serveixen per res les Armes?
Vull confiar en el final de les Armes.
Quan el món es cansi de tanta Guerra,
que no es trobin més ànimes Infaustes,
i desaparegui aquesta ombra Negra,
viurem el principi d’una era Justa
i les solucions seran amb Paraules .
Fem un món sens Armes, només Paraules.
Prou a la Guerra, prou vides Infaustes.
Si la vida és Negra no és Justa.
Víctor Lajara (exalumne de l’escola)
Els ulls del cor desenfoquen, poc o molt, sempre. Amb tot, són de fiar, perquè, altrament, de què ens fiaríem?
Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, Ribera d’Ebre 1907-Barcelona 1995)
Joan Maragall
La vaca cega
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna
i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set… Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
DELICADESA EN EL TEU GEST
POLS QUE BATEGA AMB L’UNIVERS
JUNTS HEM GAUDIT D’UN SOL DESIG
DE COMPARTIR AMB UN GEST SENZILL
HUMILITAT I INTIMITAT
I LA TENDRESA EN UN BELL CANT
JUNTS HEM GAUDIT DEL TEU DESIG
AMB LA TENDRESA D’UN SUAU GEST
HEM COMPARTIT UN UNIVERS
D’INTIMITAT EN UN BELL CANT
UNA TENDRESA HA BATEGAT
EN UN BELL GEST D’HUMILITAT
ÉS COMPARTINT LA INTIMITAT
QUE ES FA MÉS FÀCIL ESTIMAR
PERQUÈ EL QUE FA SEGUR EL CAMÍ
ÉS QUE TU EL FACIS ESTIMANT
I ÉS QUE EL QUE FA SEGUR EL CAMÍ
ÉS QUE TU EL FACIS ESTIMANT.
Esther Palacios 30 gener
dedicada a Pire Vallvé i Cordomí