Els Jocs Florals ens esperen: 21 de març, Dia Internacional de la Poesia

Des d’avui mateix, ja ho sabeu, els Jocs Florals s’han posat en marxa… I per anar-hi fent via, us volem recordar que el dia 21 de març se celebra el Dia Internacional de la Poesia, al qual ens volem sumar des de l’Escola des d’ara mateix. Ens hi voleu acompanyar?

Volem que la nostra veu es projecti des del web i el Twitter de l’escola, en forma de poema: som-hi, REGALA’NS UN POEMA! Aconseguirem tants versos o poemes com alumnes som a l’escola? Necessitem més de 700 poemes… I tant! Aquest és el gran repte, des dels infants de l’escola petita fins a les noies i els nois de 4t d’ESO, tothom ha de tenir el seu poema. Més que mai, ara la poesia s’ha de fer sentir amb intensitat. Nous mons, llibertat, emocions, vida…

Us demanem, doncs, a tots els qui vulgueu participar-hi, que ens envieu un tuit (fent servir el hashtag #SadakoPoesia i citar @escolasadako) amb els vostres versos preferits o deixant-los com a comentari en aquesta mateixa entrada al blog.

Aquesta iniciativa és de lliure participació per a tothom: alumnes, famílies, personal de l’escola i qui s’hi vulgui afegir. Esperem les vostres aportacions!

10 Comments on "Els Jocs Florals ens esperen: 21 de març, Dia Internacional de la Poesia"

  1. Jordi Nomen Recio | 1 de març de 2021 at 07:58 | Respon

    El dia té enemics molt poderosos.
    La llum té una claror que els neguiteja.
    Es mouen en les ombres, com les hienes,
    i tenen el seu riure carronyaire.
    Claror, doncs, més claror
    per vèncer sense escletxes
    la crida criminal de les tenebres.
    Daniel Nomen

  2. Podries

    Si haguessis nascut
    en una altra terra,
    podries ser blanc,
    podries ser negre…
    Un altre país
    fóra casa teva,
    i diries “sí”
    en una altra llengua.
    T’hauries criat
    d’una altra manera.
    Més bona, potser.
    Potser més dolenta.
    Tindries més sort
    o potser més pega…
    Tindries amics
    i jocs d’una altra mena;
    duries vestits
    de sac o de seda,
    sabates de pell
    o tosca espardenya,
    o aniries nu
    perdut per la selva.
    Podries llegir
    contes i poemes,
    o no tenir llibres
    ni saber de lletra.
    Podries menjar
    coses llamineres
    o només crostons
    secs de pa negre.
    Podries… podries…

    Per tot això pensa
    que importa tenir
    les mans ben obertes
    i ajudar qui ve
    fugint de la guerra
    fugint del dolor
    i de la pobresa.
    Si tu fossis nat
    a la seva terra
    la tristesa d’ell
    podria ser teva

    Joana Raspall

  3. Esther Palacios 2 de març 11.56

    Manuel Forcano – Com el vent

    Com el vent que es menja per les puntes
    les banderes, així vam començar
    a desestimar-nos.
    I quin espectacle el nostre,
    fabricant debades una esperança
    rere l’altra.
    D’aquests anys, sí,
    queden alguns bells records,
    espases que brillen
    fins en les tenebres.
    Però ara ho veig clar:
    érem un arbre que creixia
    amb destrals a les arrels.
    Quantes vegades
    se m’ha esborrat aquest poema
    per les llàgrimes.

  4. «Diacrític» de Mireia Calafell

    dona dóna dona dóna
    dona dóna dona dóna
    dona dóna dona dóna
    dona dóna dona dóna
    dona dóna dona dóna

    que violent és un accent
    quan no fa prou diferència

  5. Si te sientes como una bayeta,
    como una colilla,
    como una cáscara,
    no riegues tu tristeza,
    no existe tu fracaso
    (¡El fracaso es el suyo!)
    el del que te usó para limpiarse
    y te tiró como bayeta vieja,
    el que aspiró tu energía,
    te disfrutó y pisó, como a colilla usada;
    el que mordió tu fruto
    y tiró lo que quedó de ti,
    la monda y lironda cáscara de terciopelo.
    Si eres bayeta,
    colilla,
    o cáscara
    ¡siémbrate en ti!
    Y vuelve a florecer en un cuadro,
    en un poema,
    o si cáscara,
    en el manjar de un niño hambriento.
    (Así hice yo.)

    Gloria Fuertes

  6. El dolor

    Si plores, plora
    fins que les llàgrimes se’t petrifiquin.

    El dolor és una agulla a la pupil·la
    injectant-te les llàgrimes
    que ja has vessat.

    Txema Martínez

  7. SEXTINA PER A LA PAU MUNDIAL

    Les persones es queden sens Paraules
    quan observen el terror de les Armes
    i mai no troben enlloc la gent Justa
    que ajudi en aquesta salvatge Guerra.
    El cel plora quan veu la terra Negra
    pintada amb les mans de les ments Infaustes.

    Mentre més vides es tornen Infaustes
    els soldats no volen sentir Paraules.
    Amb ulls buits i sang pintada de Negra
    la seva ment obeeix a les Armes.
    Quan la seva ànima perd la Guerra
    es convencen: no existeix raó Justa.

    Aquells que pensen de manera Justa,
    pocs viuen: culpa d’idees Infaustes
    creades per aquells que cerquen Guerra.
    Fent un mal us de les seves Paraules
    utilitzen gent com si fossin Armes.
    Van construint una història Negra.

    Assassins que tenen la vista Negra
    ben segurs que la seva causa és Justa;
    idolatren amb goig les seves Armes.
    Moren amb terror persones Infaustes
    perquè mai senten les seves Paraules
    els éssers cruels que gaudeixen amb Guerra.

    I com podran detenir aquesta Guerra
    aquells que tenen una ànima Negra
    si fan us d’armes i obliden Paraules?
    Quan veuran que cap batalla és Justa?
    Que no és bo fer les persones Infaustes
    i que no serveixen per res les Armes?

    Vull confiar en el final de les Armes.
    Quan el món es cansi de tanta Guerra,
    que no es trobin més ànimes Infaustes,
    i desaparegui aquesta ombra Negra,
    viurem el principi d’una era Justa
    i les solucions seran amb Paraules .

    Fem un món sens Armes, només Paraules.
    Prou a la Guerra, prou vides Infaustes.
    Si la vida és Negra no és Justa.

    Víctor Lajara (exalumne de l’escola)

  8. Els ulls del cor desenfoquen, poc o molt, sempre. Amb tot, són de fiar, perquè, altrament, de què ens fiaríem?

    Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, Ribera d’Ebre 1907-Barcelona 1995)

  9. Joan Maragall
    La vaca cega
    Topant de cap en una i altra soca,
    avançant d’esma pel camí de l’aigua,
    se’n ve la vaca tota sola. És cega.
    D’un cop de roc llançat amb massa traça,
    el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
    se li ha posat un tel. La vaca és cega.
    Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
    mes no amb el ferm posat d’altres vegades
    ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
    Ses companyes, pels cingles, per les comes,
    pel silenci dels prats i en la ribera,
    fan dringar l’esquellot mentres pasturen
    l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
    Topa de morro en l’esmolada pica
    i recula afrontada… Però torna
    i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
    Beu poc, sens gaire set… Després aixeca
    al cel, enorme, l’embanyada testa
    amb un gran gesto tràgic; parpelleja
    damunt les mortes nines, i se’n torna
    orfe de llum, sota del sol que crema,
    vacil·lant pels camins inoblidables,
    brandant llànguidament la llarga cua.

  10. DELICADESA EN EL TEU GEST
    POLS QUE BATEGA AMB L’UNIVERS
    JUNTS HEM GAUDIT D’UN SOL DESIG
    DE COMPARTIR AMB UN GEST SENZILL
    HUMILITAT I INTIMITAT
    I LA TENDRESA EN UN BELL CANT

    JUNTS HEM GAUDIT DEL TEU DESIG
    AMB LA TENDRESA D’UN SUAU GEST
    HEM COMPARTIT UN UNIVERS
    D’INTIMITAT EN UN BELL CANT
    UNA TENDRESA HA BATEGAT
    EN UN BELL GEST D’HUMILITAT

    ÉS COMPARTINT LA INTIMITAT
    QUE ES FA MÉS FÀCIL ESTIMAR
    PERQUÈ EL QUE FA SEGUR EL CAMÍ
    ÉS QUE TU EL FACIS ESTIMANT
    I ÉS QUE EL QUE FA SEGUR EL CAMÍ
    ÉS QUE TU EL FACIS ESTIMANT.

    Esther Palacios 30 gener
    dedicada a Pire Vallvé i Cordomí

Deixa una Resposta