Sense adonar-nos-en, la primavera ja és aquí. Ha arribat en època estranya, excepcional. I amb la primavera, discretament, el Dia Mundial de la Poesia. La poesia ens ajuda a viure, com va afirmar en Josep Pedrals: “la poesia ens pot salvar la vida”. Avui, dia 21 de març, hem commemorat arreu del món el Dia Mundial de la Poesia. Des de l’escola volem sumar-nos a una festa tan important com aquesta. I és clar que també us volem convidar que hi participeu a tall personal, per això un n’hem apuntat l’adreça del web. Entreu-hi!
El dia 21 de març és el pas previ a l’arribada dels Jocs Florals a l’escola… És probable, malauradament, que no els puguem celebrar el mateix dia de Sant Jordi… però no deixeu d’engrescar els nostres infants i joves perquè hi participin… Potser el Mercat de Calaf serà el moment de recuperar l’esperit dels Jocs Florals!
Avui volem que la nostra veu es projecti des del web de l’escola en forma de poema: som-hi, REGALA’NS UN POEMA! Serem capaços d’aconseguir tants poemes com alumnes som a l’escola? Necessitem més de 700 poemes… Aquest és el gran repte, des dels infants de l’escola petita fins a les noies i els nois de 4t d’ESO, tothom ha de tenir el seu poema. Més que mai, ara la poesia s’ha de fer sentir amb intensitat. Nous mons, llibertat, emocions, vida.
No us n’estigueu, feu-nos un present en forma de poesia, ajudeu-nos a sentir noves emocions i a conèixer noves autores i autors, els clàssics de sempre i les noves fornades de poetes que mantenen viva la poesia. I en la llengua que vulgueu, és clar! Ens en podeu regalar més d’un… Sacsegeu-nos l’ànima!
Ja ho sabeu, famílies, mestres, alumnes, deixeu el vostre poema en forma de comentari en aquesta entrada del blog de l’escola. També ens hi podeu dir per què l’heu triat i així oferir-lo al món amb tota l’estima.
Al llarg de la història, la poesia sempre ha estat la plataforma idònia per refermar la pau i la llibertat. Avui, més que mai, hem de fer valer aquesta veu. Nosaltres amb el nostre gra de sorra aconseguirem que el fet poètic segueixi tenint ressò a casa nostra i arreu.
Reblogged this on ESO 3.
“In memoriam, al meu germà Daniel”
Per escriure poesia
Per escriure poesia s’ha de saber jugar amb les paraules com un infant.
Per escriure poesia s’ha de saber que, en un mot, hi alena un univers.
Per escriure poesia cal centrar el cap i retenir el cabal de sentiments.
Per escriure poesia cal la humilitat del penitent i la fortalesa del penediment.
Per escriure poesia cal saber del ritme que batega al cor i el ressentiment que provoca la realitat, esquerpa.
Per escriure poesia cal saber que els símbols sempre s’amaguen en una realitat massa sòlida.
Per escriure poesia cal observar els detalls com a senyals, del què és ocult.
Per escriure poesia cal tenir la humilitat del qui pretén que en el petit hi ha la grandesa.
Per escriure poesia cal deixar-se anar d’un mateix, del propi jo, per abraçar un tot que es resisteix.
Per escriure poesia cal la lucidesa que porta a estimar el que, poc a poc, es va esvaint…
Jordi Nomen
Flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l’Enric Casasses: El nus la flor…
https://www.youtube.com/watch?v=RBZcBuu7Ekg&feature=youtu.be
QUÈ VINDRÀ
Primer veia visions, després vaig passar a sen-
tir veus i ara ja sento olors… vaig baixant a poc
a poc l’escala dels éssers, dels senys, dels anys…
potser aviat sentiré sensacions tàctils… i al final,
em dirigiré cap a la llibertat definitiva tastant
gustos.
Tot l’enyor de demà, de Joan Salvat-Papasseit
https://youtu.be/O9dPw5ypxcw
Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
—Demà m’aixecaré potser,
i heus aquí el que m’espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.
I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: —Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l’escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters adormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l’escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m’espera
si m’aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m’espera:
—Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.